Francesc de Castellví i Obando va néixer el 1682 a Montblanc, d'on el seu pare va ser veguer. Procedent d'una família de llinatge nobiliari, va heretar, entre altres propietats, la baronia de Rocafort de Queralt. Malgrat que la bona posició econòmica li va permetre estudiar al Col·legi de Cavallers de la Puríssima Concepció de la Ciutat de Lleida i, posteriorment, seguir estudis de literatura i de ciències, ja des de ben jove va mostrar una vocació militar que el va dur a allistar se a l'exèrcit.

Com a membre del braç militar, va participar en la Junta de Braços de Barcelona del juny del 1713, en què es va decidir la resistència de la ciutat davant del setge de les tropes de Felip V fins a les últimes conseqüències. Un mes després, el 6 de juliol, Castellví va ser un dels 40 militars catalans que van signar la protesta de Manuel de Ferrer i Sitges, un discurs que, apel·lant la història de Catalunya, va advocar per continuar la guerra. Fins i tot en cas de derrota, era preferible mantenir la dignitat de la resistència heroica abans que doblegar-se a una submissió volguda.

Capità de la Coronela de Barcelona

Durant el setge del 1714 Francesc de Castellví va comandar, amb el grau de capità, la 7a companyia del II batalló de la Coronela de Barcelona. El 12 d'agost va ser ferit al baluard de Sant Pere, però les seqüeles no li van impedir contraatacar de nou amb la seva unitat en decretar-se, durant la batalla de l'11 de setembre, l'ordre de capitulació. Tingué una remarcable actuació militar en la defensa del barri de la Ribera, on va tornar a caure ferit.

Acabada la guerra i pres el poder per part dels Borbons, Castellví va ser sotmès a un règim de llibertat vigilada i li van confiscar totes les rendes i els béns familiars. Detingut i empresonat pel seu suport als carrasclets, el 1718 es va refugiar al monestir de Vallbona de les Monges, del qual eren religioses les seves germanes, i allà va començar una recopilació d'informació sobre la guerra.

Alliberat el 1720 i totalment arruïnat, es va acollir a la protecció de l'emperador austríac. Així com bona part dels exiliats van tornar a Catalunya un cop es va signar la Pau de Viena, el 1725, que va comportar el perdó general, Castellví va marxar a Viena el 1726. A la capital de l'imperi austrohongarès va formar part activa del col·lectiu d'expatriats catalans, i anys més tard va ser un dels membres fundadors de Nova Barcelona, l'assentament d'exiliats austriacistes que, entre 1735 i 1738, es va establir a la regió sèrbia de Voivodina.

L'exili a Viena i les Narracions històriques

Però allò que és transcendent de l'etapa de Francesc de Castellví a Viena, on va morir el 1757, és el fet que hi va escriure les Narracions històriques, una obra magna que abraça tot el període del 1700 al 1725 i que ha esdevingut cabdal per conèixer els fets de la Guerra de Successió i, particularment, del setge de Barcelona del 1714.

Estructurada per anys i en breus apartats temàtics, l'obra esdevé el fil argumental d'uns esdeveniments que es nodreixen tant de la documentació com de la vivència en primera persona del seu autor, que alhora recull el testimoni d'altres personatges a qui va conèixer o amb qui va mantenir relació epistolar.

L'original de les Narracions històriques de Castellví es conserva a Viena, al Haus-, Hof und Staatsarchiv (Arxiu Nacional d'Àustria). A Barcelona, l'historiador català Salvador Sanpere en va fer una còpia per a la Biblioteca de Catalunya, exemplar que després ha estat microfilmat per l'Arxiu Nacional de Catalunya. A Madrid, l'entitat catòlica Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo en va fer una edició en quatre volums, entre el 1997 i el 2002, a cura de Josep Maria Mundet i Josep Maria Alsina.

LES NARRACIONS HISTÒRIQUES SÓN UNA OBRA MAGNA CABDAL PER CONÈIXER LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I EL SETGE DE BARCELONA DEL 1714